SINDICOFÒBIA

El diccionari terminològic del TERMCAT defineix la fòbia, en l’àrea temàtica de Ciències de la salut, com una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic, a un estímul concret provinent d’un objecte, una activitat o una situació que, com a resultat, provoca la necessitat imperiosa d’evitar l’exposició a aquest estímul.

En Ciències socials s’entén la fòbia com un tipus de trastorn d'ansietat, caracteritzat per una por patològica, irracional i excessiva d'alguna cosa o situació que representa poc o cap perill. N’hi ha de prou conegudes —homofòbia, transfòbia o bifòbia— sobre les quals ja hi ha protocols i grups de treball. Però avui volem apuntar una altra fòbia, ben curiosa i cada cop menys invisible, que podem situar dins les anomenades fòbies socials: la sindicofòbia, és a dir, la por —i rebuig— a l’activitat dels representants dels treballadors i les treballadores.

Es desenvolupa habitualment dintre del gremi dels comandaments, si bé tampoc és estrany trobar-la entre companys de plantilla, on desenvolupen alguns dels símptomes més comuns. També, no cal negar-ho, producte de la pròpia dinàmica electoral per part d'alguns trols sindicals. Més que un seguit de símptomes aïllats, parlem d’una síndrome: entesa com un conjunt de signes i símptomes que es donen junts: por , taquicàrdia i augment de l’estrès, el que pot provocar tremolors i un fort desig de fugir, que en ocasions es transforma en agressivitat verbal o desdeny. El resultat? falta de consideració i rebuig cap a les persones que exerceixen l’activitat de delegat sindical, encara que això perjudiqui seriosament les seves condicions laborals del conjunt dels professionals. Tot plegat s’acompanya d'una percepció esbiaixada de la realitat que evita escolatar qualsevol plantejament de l’altra part, per molt fonamentada que sigui. Aquesta situació pot anar creixent i quan aquesta dinàmica arrela, arriba a les Juntes de Personal de la DAP Girona i comites d´empresa d'arreu, per part dels administradors, comencem a escoltar frases com: “ No m’interessa la teva opinió“ Una sentència que, en realitat, condensa altres “no m’interessa”  o “no dono resposta” que venim escoltant any rere any i que és motiu d’estupefacció, especialment per part dels nous delegats davant de la resposta que donen els suposats referents de la institució. No m’interessa que en un any es va fer rotació de la meitat de treballadors en un centre penitenciari. No m’interessa l’augment de la pressió assistencial No m’interessa la conciliació familiar No m'interessen les agressions No m'interessa donar informació No m’interessa, etc., etc., etc. Quan aquesta actitud es normalitza, s’acaba instal·lant la fal·làcia que “tots els mals provenen dels sindicats”: un poder desmesurat atribuït a qui, en realitat, actua com a Part Social, quan és de sobres conegut que el poder sempre ha estat exercit majoritàriament en la Part Empresarial. Aquesta resistència, gairebé atàvica, és fàcilment extensible al conjunt de la organització i fa impossible la possibilitat d'un diàleg equitatiu (que no vol dir igual, que ningú s’alarmi) El resultat és una autèntica fòbia sindical on fins i tot es legitima el desdeny i la violència verbal. I en nom d'una suposada austeritat, apareix la temptació de retallar representació i hores sindicals, dedicades a l'exercici de la representació dels treballadors de les empreses. La realitat, però, és una altra: el que no interessa és escoltar la Part Social. Així, reclamar i manifestar els interessos de les treballadores i treballadors es desqualifica com a activitat “inútil”, i es redueixen els problemes a l’àmbit estrictament professional, obviant la dimensió personal. La mediació, per si sola, no ho resol quan manca voluntat d’escolta. La gran majoria de delegades i delegats sindicals combinen la seva jornada al lloc de feina amb la representació; per tant, coneixen de primera mà la realitat laboral i la dels seus companys i companyes. Som transmissors d’aquest coneixement a les direccions —de mancances, encerts i errors— amb l’objectiu de millorar les condicions de treball i la qualitat dels serveis. Callar aquesta veu i evitar l’exposició de problemes és, si més no, un símptoma que cal analitzar. Fòbia? Ho deixem a criteri del lector.

Potser, els treballadors, podríem votar nosaltres també algun premí similar al de (la mosca borda), seria una molt renyida elecció. L’activitat sindical té cost: a més de les crítiques constants, hem viscut tres renuncies al lloc de treball  i la sortida de delegats del Puig de les Basses en els últims anys, per possar un exemple. Però, per damunt dels delegats caiguts i de les agressions rebudes, allò que realment importa és la realitat laboral dels centres i com impacta en l’atenció a la ciutadania. Aquesta és una realitat que no admet cansament, ni desinterès, ni fòbies. Per molt que la vulguem ignorar, torna una i altre vegada, com l’aigua que s’escola per les escletxes i es fa torrent: si no li donem sortida, ho arrasa tot. Per molt que algunes direccions ens vulguin ignorar nosaltres com UGT no defallirem…MAI !!