SINDICOFÒBIA

El diccionari terminològic del TERMCAT defineix la fòbia, en l’àrea temàtica de Ciències de la salut, com una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic, a un estímul concret provinent d’un objecte, una activitat o una situació que, com a resultat, provoca la necessitat imperiosa d’evitar l’exposició a aquest estímul.

En Ciències socials s’entén la fòbia com un tipus de trastorn d'ansietat, caracteritzat per una por patològica, irracional i excessiva d'alguna cosa o situació que representa poc o cap perill. Existeixen molts tipus de fòbies, algunes més conegudes que d’altres, com són l’homofòbia, la transfòbia i la bifobia, i sobre les quals afortunadament, s’estan elaborant grups de treball i protocols propis. Però avui volem fer menció d’una ben curiosa que la podríem catalogar dintre del grup denominat fòbies socials. que és la sindicofòbia, entesa com la fòbia a l’activitat que realitzen els representants dels treballadors i delegats sindicals. Es desenvolupa habitualment dintre del gremi dels comandaments, encara que no és estrany trobar treballadors que també desenvolupin alguns dels símptomes més comuns. Més que parlar de símptomes hem de parlar d’una síndrome, entesa com un conjunt de signes i símptomes que es donen junts: por , taquicàrdia i augment de l’estrès, el que pot provocar tremolors i un fort desig de fugir, que en ocasions es transforma en agressivitat verbal o desdeny, amb la conseqüent falta de consideració i rebuig cap a les persones que exerceixen l’activitat de delegat sindical, encara que això perjudiqui seriosament les seves condicions laborals. Cal sumar-hi una percepció de la realitat esbiaixada que pretén evitar qualsevol plantejament de l’altra part, per molt realista que aquesta sigui. Aquesta situació pot anar creixent i és quan a les Juntes de Personal de la DAP Girona, per part de l’administració, comencem a escoltar frases com: “ No m’interessa la teva opinió“ Frase que finalment només es tracta del sumatori d’altres “NO m’interessa” o “no dono resposta” que venim escoltant any rere any i que és motiu d’estupefacció, especialment per part dels nous delegats. No m’interessa que en un any es va fer rotació de la meitat de treballadors en un centre penitenciari. No m’interessa l’augment de la pressió assistencial No m’interessa la conciliació familiar No m'interessen les agressions No m'interessa donar informació No m’interessa, etc., etc., etc. Aquesta situació, si esdevé conjuntural, pot portar a fer pensar que tots els mals del món són deguts als sindicats. Fal·làcia de gran poder atorgat a aquells que en tenen tan poc i que anomenen com a Part Social, quan és de sobres conegut que el poder sempre ha estat exercit majoritàriament per la Part Empresarial. Aquesta resistència, gairebé atàvica, és fàcilment extensible al conjunt de la organització i fa impossible la possibilitat d'un diàleg equitatiu ( que no és el mateix que igual, que ningú es posi nerviós ) i el que s’acaba expressant és una veritable “fòbia sindical” on fins i tot es legitima el desdeny irracional i la violència verbal. I en nom de l’austeritat, esdevé la necessitat de retallar el nombre de representants sindicals i el d'hores dedicades a l'exercici de la representació dels treballadors de les empreses, quan la realitat és “no m’interessa la part social”. S’acaba considerant que manifestar i reclamar els interessos dels treballadors, és una activitat inútil , plantejant eufemísticament que els problemes són d’àmbit professional , sense tenir en compte l’àmbit personal, on amb una mediació es considera que ja fem prou. Conclusions La gran majoria de delegats sindicals dediquen la major part de la jornada setmanal als seus llocs de treball, que compaginen amb les tasques de representació dels treballadors, per tant són coneixedors vivencials de la seva realitat laboral, i la dels seus companys i companyes. Els delegats sindicals som transmissors d’aquest coneixement a la Direcció, de les mancances, els encerts i els errors, amb la voluntat de poder millorar tant les condicions laborals dels treballadors com dels serveis prestats. Callar la nostra veu, evitar l’exposició a les problemàtiques plantejades, és signe de fòbia ? o deixem a la teva interpretació, estimat lector. L’activitat sindical no surt gratuïta, ho corroboren a mes de les critiques constants a la nostra tasca, les nostres 3 dimissions i sortida de l’empresa en els últims anys de delegats del PUIG DE LES BASSES. Però independentment dels delegats caiguts i de les agressions rebudes, el que realment interessa és la realitat laboral dels nostres centres, i la repercussió que aquesta realitat es trasllada a l’atenció que donem als nostres ciutadans. Aquesta és una realitat que no admet cansament, ni desinterès, ni fòbies. Per molt que la vulguem ignorar, torna una i altre vegada, és com l’aigua que surt per les escletxes i es transforma en torrent i si no li donem sortida acaba amb tot. Per molt que algunes direccions ens vulguin ignorar nosaltres com UGT no defallirem…MAI !!