Poesia en divendres – Recull sindical

Quan la poesia s’organitza: Aquesta antologia reuneix veus de diferents llocs i èpoques que comparteixen un mateix nervi, recollits durant alguns anys de sindicalisme: la convicció que la dignitat col·lectiva es conquista «codo con codo». Des de la ironia antimandatària de Szymborska fins al cant feminista de Marçal, passant pel relat obrer de Martí i Pol o la fam de justícia de Galeano, cada poema és una aturada —una vaga instantània— per recordar-nos que el treball, la paraula i l’afecte també s’organitzen. Llegir-los seguits és traçar una línia que va de l’Europa de postguerra als carrers pandèmics del 2020; una línia que, tanmateix, dibuixa un mateix gest: el de prendre el temps i l’esperança a les nostres mans.

Juliol 2025.

Carles Salvador (1893–1955) – Gener

GENER

Es gener el mes nevat.

L'aigua es gela als canterells.

Baix les neus, tots els camins

s'han perdut. Els teuladins

fan son plor dalt el teulat.

Una nit vindran gamells

i duran per la infantesa

tot un món de somnis bells

-caritat de reialesa.

I duran per les donzelles

l'aleteig d'aubes aloses,

un mig cloure de parpelles

i l'encant d'un pom de roses.

Una nit vindran els reis

i duran, en abundor,

il·lusions que son tebior.

En gener la lluna és clara

i ens diran els reis adéu!

caminant sobre la neu.

Salvador Espriu (1913–1985) – Setmana Santa (fragment XX)

Setmana Santa

Des d’aquesta llibertat insubornable, modulada per un incontrovertible escepticisme, el poeta també es planteja la qüestió. Setmana Santa va pels viaranys que ens acosten a l’Espriu més compromès que alça la veu per denunciar la persistent injustícia; un element que, de seguida, va ser destacat per la crítica i que sintonitzava amb la figura d’un Jesucrist rebel que, des de les veus més progressistes de dins de l’Església o, fins i tot des de les de fora, prengué el protagonisme en el Concili Vaticà II:

Trenta diners, a Sepharad,

són una grossa quantitat.

Et venc per ells, i fins per res,

no sols aquest despullat pres,

sinó la nostra dignitat,

el cel, els camps, les deus, el blat,

tot el país, de mar a mar,

llengües, costums, passat, futur,

el pensament, la llei, el fur.

És un bon preu, no et costa car.

(Setmana Santa, XX, v. 1-10) Salvador Espriu

Doris Lessing (1919–2013) – Ser rebelde

Ser rebelde lleva la vida entera,

Borrarte los privilegios de la piel,

Inscribirte en la soledad del desacuerdo,

Dejar atrás a los usurpadores…

No hay premio a una rebelde

Más allá de poder regar sus flores en el tiempo que apropia,

Salir a dar de comer a las aves una mañana donde el capital devora,

Sonreír con los dientes maltrechos ante la desventura del desayuno,

Ser indigente en la casa que nadie sueña.

Las rebeldes saben de qué están hechos los premios,

Rechazan los mendrugos que lanza la mano del opresor.

Una rebelde tiene como único premio la vida,

Porque de ella nadie se apropia,

En ella nadie la usurpa,

Porque es la única tierra propia de cada rincón donde duerme.

Su rebeldía alcanza siempre a cobijar el

Desánimo del progreso

Y si de paso una rebelde tiene la alegría

En soledad, ha vencido al mundo.

Wisława Szymborska (1923–2012) – Hay quienes llevan a cabo la vida más hábilmente

"Hay quienes llevan a cabo la vida más hábilmente.

Tienen orden en su interior y a su alrededor.

Para todo la manera y la respuesta adecuada.

Adivinan inmediatamente quién a quién, quién con quién,

Con qué objetivo, por dónde.

Ponen el sello en las verdades absolutas,

Arrojan a la trituradora los hechos innecesarios,

Y a las personas desconocidas

A las carpetas destinadas a ellas de antemano.

Piensan justo lo debido

Ni un segundo más,

Porque tras ese segundo acecha la duda.

Y cuando los dan de baja de la existencia,

Dejan su puesto

Por la puerta señalada.

A veces los envidio

Afortunadamente se me pasa.”

Miquel Martí i Pol (1929–2003) – Poemes de fàbrica

De semàntica

Tot darrerament

a la fàbrica

han millorat molt

les relacions humanes.

Ara mateix, per exemple,

de treure la prima setmanal

a una treballadora

per un barreig de fil,

posem per cas,

o algun acte menor d’indisciplina,

ja no se’n diu imposar una sanció;

se’n diu

estimular el sentit

de la responsabilitat.

La noia rossa que treballa als aspis

espera un fill per la tardor. Passeja

un ventre heroic i té els peus tan inflats

que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.

Ara treballa amb pena i cada tarda

se sent mig defallir perquè a la fàbrica                                            

l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta

li roda el cap i tanca els ulls: enyora

la quietud de casa seva, el càntir

d’aigua fresa i el balancí de boga,

la inefable tendresa del marit

que haurà endreçat la cuina i que medita

la pàgina d’esports d’algun diari

a la penombra del terrat, i el lent

passeig de cada tarda de diumenge.

La noia rossa que treballa als aspis

s’entendreix molt sovint i ploraria

si se sabés vençuda pel destí,

incapaç de girar l’ordre dels fets

que algú ha establert.

Quan vingui la tardor

tindrà (tindràs) un fill desimbolt i agosarat

que en fer-se gran serà, potser, paleta (treballador d’AMAZON)

i cantarà enfilat a les bastides (Estanteries)

com un home senzill que no tem res.

No estem mai sols

No estem mai sols. Hi ha sempre

quaranta-sis contínues que ens vetllen

i metxeres insignes

de principis de segle.

Tenim la por ficada al cos;

sovintegen tan poc els dies festius!

Tant treballar ens taca la pell

d’oli de màquines,

de pols de màquines,

de ferum de màquines.

Se’ns contagia l’epilèpsia

de les pentinadores

i el dinamisme excessiu

dels dobladors suïssos

i la fressa monòtona de les cardes.

No estem mai sols. Hi ha sempre

gairebé vint-i-tres mil pues

i llur terrible seqüela;

i els horaris tan rígids

i els plusos tan despòtics.

No estem mai sols. Hi ha sempre

la gent; però la gent no compta.

El que compta es l’espai que ocupen

i el ritme sense treva.

Tothom accepta ja que la tendresa

perjudica el progrés.

Estigueu-ne segurs: s’apropa el dia

que tots tindrem una ànima metàl·lica.

Miquel Martí i Pol (1929–2003) – Pel gener comença l’any

Pel gener comença l’any

i els onze mesos que falten

fan que el fred no es senti tant.

Els tres reis, majestuosos,

passen per ciutats i viles

i són sempre generosos.

Amb la neu, si n’ha caigut,

fem un ninot que ens contempla

i té el nas molt punxegut.

Però una ullada de sol

el pot fondre de seguida

i tots hem de portar dol.

Cal anar amb compte amb el glaç,

que si bades i rellisques

et pots molt ben trencar un braç.

Pel gener fa un fred molt viu,

se’ns han acabat les festes

i tots enyorem l’estiu.

Miquel Martí i Pol, Per molts anys!, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell, Barcanova, 1999.

Miquel Martí i Pol (1929–2003) – Desembre

Quan ve nadal fem el pessebre

amb rius, muntanyes de colors,

el caganer, l’estrella, l’àngel,

el nen, la mare i els pastors.

Cantem cançons i mengem neules,

també torrons i altres llamins,

i per arrodonir les festes

que omplen de joia grans i nins,

ens aboquem a les finestres,

a esperar els reis que van venint.

Joan Margarit (1938–2021) – La llibertat és una llibreria

LA LLIBERTAT ES UNA LLIBRERIA

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Va començar en les places

de toros amb cadires a la sorra

en les primeres eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat.

Les cançons prohibides.

Una forma d’amor, la llibertat

Joan Margarit (1938–2021) – No tires las cartas de amor

No tires las cartas de amor

Ellas no te abandonarán.

El tiempo pasará, se borrará el deseo

-esta flecha de sombra-

Y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,

Se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.

Caerán los años. Te cansarán los libros.

Descenderás aún más

E, incluso, perderás la poesía.

El ruido de ciudad en los cristales

Acabará por ser tu única música,

Y las cartas de amor que habrás guardado

Serán tu última literatura.

De Aguafuertes (Renacimiento, 1998)

JOAN MARGARIT

Eduardo Galeano (1940–2015) – En mi hambre mando yo

En sus ojos se veía una infinita tristeza...

Alrededores de Sevilla, invierno de 1936: se acercan las elecciones españolas.

Anda un señor recorriendo sus tierras, cuando un andrajoso se le cruza en el camino.

Sin bajarse del caballo, el señor lo llama y le pone en la mano una moneda y una lista electoral.

El hombre deja caer las dos, la moneda y la lista, y dándole la espalda dice:

— En mi hambre, mando yo.

 - Espejos.

#Lellamabandignidad

Júlia Costa (1948) – Octubre

OCTUBRE

Alguns arbres s’han tornat

d’un color tot rovellat.

Cargol, no vagis enlloc

caminant a poc a poc.

Mira que un cistell t’espera

I el taulell de la cuinera.

Octubre al cel, jo a l’escola;

tu, cargol, a la cassola.

Fulles d’arbres pels camins

I llavors pels ratolins.

Rovellons per tot arreu,

llum al cau de la guineu.

Maria‑Mercè Marçal (1952–1998) – 8 de març

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

Luis García Montero (1958) – El dogmatismo es la prisa de las ideas

El dogmatismo es la prisa de las ideas

Aquí junto a las dunas y los pinos,

Mientras la tarde cae

En esta hora larga de belleza en el cielo

Y hago mío sin prisa

El rojo libre de la luz,

Pienso que soy el dueño del minuto que falta

Para que el sol repose bajo el mar.

Esa es mi razón, mi patrimonio,

Después de tanta orilla

Y de tanto horizonte,

Ser el dueño del último minuto,

Del minuto que falta para decir que sí,

Para decir que no,

Para llegar después al otro lado

De todo lo que afirmo y lo que niego.

Esa es mi razón

Contra las frases hechas y el mañana,

Mientras la tarde cae por amor a la vida,

y nada es por supuesto ni absoluto,

y el agua que deshace los periódicos

Arrastra las palabras como peces de plata,

Como espuma de ola

Que sube y se matiza

Dentro del corazón.

Aquí junto a las dunas y los pinos,

Capitán de los barcos que cruzan mi mirada,

Prometo no olvidar las cosas que me importan.

Tiempo para ser dueño del minuto que falta.

Pido el tiempo que roban las consignas

Porque la prisa va con pies de plomo

Y no deja pensar,

Oír el canto de los mirlos,

Sentir la piel,

Ese único dogma del abrazo,

Mi única razón, mi patrimonio.

(Luis García Montero)

Jorge Drexler (1964) – Codo con codo

Jorge Drexler - CODO CON CODO – YouTube  https://www.youtube.com › watch

Ya volverán los abrazos

Los besos, dados con calma

Si te encuentras un amigo

Salúdalo con el alma

Sonríe, tírale un beso

Desde lejos, ¡sé cercano!

No se toca el corazón

Solamente con la mano

La paranoia y el miedo

No son ni serán el modo

De esta, saldremos juntos

Poniendo codo con codo

Mira a la gente a los ojos

Demuéstrale que te importa

Mantén, a distancias largas

Tu amor de distancias cortas

Si puedes, no te preocupes

Con ocuparte ya alcanza

Y dejar que sea el amor

El que incline la balanza

La paranoia y el miedo

No son ni serán el modo

De esta, saldremos juntos

Poniendo codo con codo

Isabel Barriel (1953) – Febrer

Febrer

S'anima la llum,

són clares les albades

i les foscors de l'hivern

van quedant oblidades.

És curt aquest mes,

i cada quatre anys

ens regala una jornada.

Preparem les disfresses,

retallem capes i espases

i, si sortim al camp,

veiem les muntanyes blanques.

Autor/a Laura de la Fuente al poemario (Nómada Ed., 2018) i| Oviedo,

 – No me quito el tiro de la cabeza

No me quito el tiro de la cabeza.

Desde ahora tú

Quien sea que silabea al otro lado

Tú

Eres yo

Yo soy tú

Tú eres el miedo por el mundo

Yo soy el descalabro de Occidente

Tú eres el cazador de brujas y brujos

Yo un barril de petróleo en cada ojo perforado

Tú y yo hemos pulsado el botón de un mar que huele a cerrado;

Somos nosotros de verdad

Quienes hacen posible

Los inventarios de las jaulas

Estadounidenses, zoológicas, sionistas…

Hemos parido tú y yo la patente de Emma Read en 1922?

¿Somos parte del catálogo de la escoria primermundista?

Los verdaderos verdugos,

Los dueños de la miga de pan

Los dueños de toda la grasa

Los envenenadores de pájaros

Esos no rostros, sin nombres ni apellidos

Esas trescientas piscinas,

Esos amos de trescientos mayordomos tristes

Van ganando con las fábricas de hambre

En el laberinto del sebo...

.

Autor/ Xuan Bello (1965) – «Coronavirus»

Versió catalana de Manel Alonso i Català, 13 de març de 2020 – Tot d’una la mort.

Tot d'una la mort, com eixa veïna

que finalment esperaves que no vinguera

amb el seu pastís de nabius per a ta casa.

Per delicadesa has perdut la teua vida?

I el cap, tantes vegades.

Saps ara que és ací lamentant-se

en la tos unànime de la parròquia,

en el ronc sord de la por

i fins i tot —sospites— en els qui més vols.

No has vist la seua elàstica ombra balba

en l'abraçada que et dóna un respir?

Ha arribat la mort per quedar-se

esperant en l'angle fosc

del teu destí.

Ha arribat.

No té pressa ni remei.

Si aconseguires parlar amb ella només et diria:

«Soc amb tu des que tens vida

i amb tu era molt abans».

Autor/ Carta a un HIjo,  Rudyard Kipling 1985

Si puedes mantener la cabeza en su sitio cuando todos a tu alrededor

la han perdido y te culpan a ti.

Si puedes seguir creyendo en ti mismo cuando todos dudan de ti,

pero también aceptas que tengan dudas.

Si puedes esperar y no cansarte de la espera;

o si, siendo engañado, no respondes con engaños,

o si, siendo odiado, no incurres en el odio.

Y aun así no te las das de bueno ni de sabio.

Si puedes soñar sin que los sueños te dominen;

Si puedes pensar y no hacer de tus pensamientos tu único objetivo;

Si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso,

y tratar a esos dos impostores de la misma manera.

Si puedes soportar oír la verdad que has dicho,

tergiversada por villanos para engañar a los necios.

O ver cómo se destruye todo aquello por lo que has dado la vida,

y remangarte para reconstruirlo con herramientas desgastadas.

Si puedes apilar todas tus ganancias

y arriesgarlas a una sola jugada;

y perder, y empezar de nuevo desde el principio

y nunca decir ni una palabra sobre tu pérdida.

Si puedes forzar tu corazón, y tus nervios y tendones,

a cumplir con tus objetivos mucho después de que estén agotados,

y así resistir cuando ya no te queda nada

salvo la Voluntad, que les dice: "¡Resistid!".

Si puedes hablar a las masas y conservar tu virtud.

O caminar junto a reyes, sin menospreciar por ello a la gente común.

Si ni amigos ni enemigos pueden herirte.

Si todos pueden contar contigo, pero ninguno demasiado.

Si puedes llenar el implacable minuto,

con sesenta segundos de diligente labor

Tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,

y —lo que es más—: ¡serás un Hombre, hijo mío!

Esquema– ordre cronològic pel naixement de l’autor/a

#           Títol / poemes inclosos             Autor/a             Origen  Any naix.              Eix temàtic / nota

1            «Gener»             Carles Salvador             València            1893     Hivern popular i il·lusió col·lectiva

2            «Setmana Santa (XX)» Salvador Espriu             Catalunya          1913              Denúncia de traïció i injustícia

3            «Ser rebelde»  Doris Lessing   Pèrsia/UK         1919     Rebel·lia vital i anticapitalista

4            «Hay quienes llevan…»              Wisława Szymborska  Polònia              1923     Sàtira de la burocràcia

5            Poemes de La fàbrica + «Pel gener…» + «Desembre» Miquel Martí i Pol        Catalunya          1929     Condicions obreres, comunitat i festa

6            «La llibertat és una llibreria» / «No tires las cartas de amor» Joan Margarit            Catalunya          1938     Llibertat popular / memòria íntima

7            «En mi hambre mando yo»      Eduardo Galeano          Uruguai              1940     Dignitat davant l’oligarquia

8            «Octubre»         Júlia Costa         Catalunya          1948     Natura, roda de l’any i feina

9            «8 de març»     Maria-Mercè Marçal    Catalunya          1952              Feminisme i consciència de classe (text del xat)

10         «Febrer»           Isabel Barriel   Catalunya          —          Carnestoltes i esperança d’hivern

11         «El dogmatismo es la prisa…» Luis García Montero     Granada              1958     Defensa del temps propi, antidogmatisme

12         «Codo con codo»           Jorge Drexler   Uruguai             1964              Solidaritat i ajuda mútua

13         «Tot d’una la mort…» («Coronavirus»)             Xuan Bello Fernández              Astúries             1965     Pandèmia, mortalitat i condició humana

14         «No me quito el tiro de la cabeza»       Laura de la Fuente        Oviedo → Osca              —          Fúria anticapitalista i ecofeminisme

15         Carta a un Hijo / Rudyard Kipling 1985